par Thibaud Gaudin
Europa viu un temps d’inusuals fitxatges polítics transnacionals. L’ex-primer ministre francès Manuel Valls sona com a proper candidat de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona. I el socialista belga Paul Magnette, famós per bloquejar durant setmanes l’acord comercial UE-Canadà, té damunt de la taula una oferta dels socialistes francesos per a les eleccions europees. L’últim a aparèixer en les travesses d’una llista forana ha estat l’expresident Carles Puigdemont: el diari flamenc Het Laatste Nieuws va revelar la setmana passada l’existència de contactes perquè el polític català es presenti al maig del 2019 als comicis al Parlament Europeu juntament amb els nacionalistes flamencs de la N-VA, la formació més votada de Bèlgica i l’aliat més important de l’independentisme català al país.
Consultades per aquest diari, fonts del partit nacionalista flamenc eludeixen confirmar el salt de Puigdemont a la política europea, encara que no ho descarten rotundament. “Són rumors”, indiquen. La legalitat de la jugada s’ha posat en dubte. Puigdemont afronta un obstacle aparentment insalvable: Bèlgica, un país amb una especial sensibilitat amb la diversitat lingüística, recull en la seva llei electoral que els candidats han de dominar l’idioma de la regió on es presenten. Puigdemont viu a Valònia i s’expressa en anglès i francès, però el votarien a Flandes, i la norma estableix que els qui integrin les llistes allà han de saber l’holandès. “El candidat ha de confirmar aquesta afiliació lingüística durant el seu acte d’acceptació de la candidatura”, assenyala la llei.
No obstant això, hi ha experts que interpreten que l’obligació de conèixer la llengua només regeix per als candidats locals, i els estrangers en quedarien exempts. Així ho creu Christian Behrendt, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Lieja. “És un fals debat: la llei no ho exigeix per als estrangers. Distingeix entre els candidats de nacionalitat belga i els d’un altre país. I, encara que ho exigís, no hi ha cap examen previst”, explica. La qüestió genera opinions oposades. Thibault Gaudin, professor de la Universitat Lliure de Brussel·les, considera que l’obligació de saber l’idioma és vigent per a tots: “Quan es va adoptar l’article, els diputats li van preguntar al ministre de l’Interior si incloïa els estrangers i va respondre afirmativament. No hi ha cap examen previst, però Puigdemont hauria de presentar una declaració que assegurés que parla holandès per poder ser candidat”, afirma.
En el plànol purament polític, el seu ingrés al Parlament Europeu li permetria disposar d’un important altaveu mediàtic. Malgrat els 1.500 quilòmetres que separen Brussel·les de Madrid, i que només és un dels 751 diputats, les intervencions als plens, les previsibles topades amb altres eurodiputats del PP o Ciutadans i la seva participació en missions a l’estranger multiplicaria la seva visibilitat. “Ara mateix no té una plataforma política que li doni veu per exercir el lideratge a Catalunya. Tota la seva acció pública gira entorn del Consell de la República i aquesta ficció institucional que hi ha muntada en una casa als afores de Brussel·les. El Parlament Europeu seria una plataforma perfecta per enviar missatges a l’exterior”, opina un eurodiputat.
A això cal afegir la immunitat que atorga l’escó. Els europarlamentaris no poden ser detinguts o processats al territori de qualsevol altre Estat membre. Espanya pot sol·licitar que s’aixequi la immunitat, però amb l’incòmode peatge que el procés atregui de nou els focus internacionals: Puigdemont tindria dret a ser escoltat sobre aquest tema, i finalment seria una votació la que decidiria si se’l desposseeix de la protecció per ser jutjat. El drama perfecte per tornar a portar a les portades l’èpica de l’exili i la persecució.
No és clar que la N-VA es vulgui implicar en un moviment ple de riscos. És un partit amb molta força en l’Executiu belga i la seva condició de col·laborador per portar Puigdemont a l’Eurocambra pot enrarir la relació amb Espanya. En un moment en què les tensions independentistes estan aparcades a Bèlgica, la picada d’ullet reactivaria les crítiques en clau interna de l’oposició francòfona. També hi ha qui alerta de recels eventuals d’altres aspirants, atès que els nacionalistes flamencs van obtenir només quatre eurodiputats les últimes eleccions i l’expresident ocuparia un d’aquests valuosos seients, acompanyat d’un sucós salari de gairebé 12.000 euros bruts mensuals. Per evitar perdre un eurodiputat, fonts parlamentàries assenyalen que l’operació, si es planteja, té tots els números de ser un intercanvi: hi hauria un membre de la N-VA en les llistes independentistes catalanes, com Puigdemont ho faria a Flandes. L’expresident no pot presentar-se a Espanya perquè si el triessin hauria de recollir la seva acta a Madrid i assistir al Congrés dels Diputats per signar diversos documents, cosa que sí que pot fer un homòleg flamenc.
La jugada també podria alterar les aliances europees. El PDeCAT encara forma part del grup liberal a l’Eurocambra, però la relació s’ha deteriorat davant el suport dels seus líders al Govern espanyol en la crisi catalana i el creixent ascens de Ciutadans, també membre de la mateixa coalició. L’arribada de Puigdemont a la N-VA, adscrit al grup dels conservadors, seria el cop de gràcia a un idil·li que, passi el que passi, sembla tenir els dies comptats. I posaria en perill la imatge exterior de l’independentisme que Puigdemont aparegués compartint grup amb partits euroescèptics i xenòfobs.
“És absurd que un acusat de delictes gravíssims en un Estat membre, escapolit de la justícia, ni tan sols es pugui plantejar de convertir-se en eurodiputat, fet que significa representar 500 milions d’europeus i legislar en el seu nom. I menys encara presentant-se per un altre país”, critica l’eurodiputada d’ALDE, Beatriz Becerra.
Des que va marxar a Bèlgica, Puigdemont ha dirigit el vagó cap a una muntanya russa d’emocions i girs inesperats. Gairebé dues setmanes després de la seva tornada d’Alemanya, lliure ja de càrrecs judicials fora d’Espanya, la seva capacitat per sorprendre i mantenir en un primer plànol internacional la causa independentista es torna a posar a prova. Pocs se l’imaginen donant el bon dia cada matí als veïns i vegetant en el còmode i avorrit barri de Waterloo durant els gairebé 20 anys que resten fins que prescriguin els seus presumptes delictes a Espanya.
